Guinarbronx, 5 de la mañana, noche intempestiva

Per a mi l’absurd és l’especulació. Actuar de forma absurda és provar coses noves, és jugar. Tot el que no està dit fins ara no existeix, i per tant no s’ha catalogat. Perquè aquí funcionem així, apareix una noció nova i se la cataloga, se l’etiqueta per tal de que tingui lloc en un marc teòric, en un camp semàntic o simplement dins una jerga o un slang.
Especular és crear. Jugar a l’absurd també és crear, és innovar, és buscar noves connexions. Moltes innovacions s’han titllat d’absurdes o immorals en el seu moment, però la història posa a cadascú en el seu lloc, i ja tenim tots els ciutadans del món centenars d’estris i d’aplicacions que tot just cinc, deu o vint anys hauríem catalogats d’innecessaris o absurds.
L’absurd no existeix, l’absurd és relatiu, és momentani, val pel mi i pel llavors però ja no val pel tu i l’ara. Trobem que la noció de sentit va lligada a la utilitat. Això no té sentit és una frase que sovint diem quan una situació se’ns fa estranya i no li veiem una raó de ser. La raó de ser es pot traduir pel fi, un objectiu. Tenim doncs, que quelcom sense un fi evident és catalogat d’absurd, inútil i merament especulatiu.
El llenguatge i les nocions culturals mateix, ens impedeix formular amb més sinònims aquest objectiu sense objectiu, aquesta especulació productiva (i fa mal utilitzar termes mercantils per qüestions transcendentals) sense que soni zen, hippie o snob.
Jo em pregunto, i si no és així, pensant en noves possibilitats pel gaudi del somniar i del joc a l’especulació, com hauria avançat les cultures, la civilització? La història és plena de casos en què alguns personatges (Sòcrates, Galileu, Darwin, Nietzsche, Van Gogh, etc.) van tenir idees trencadores per molts motius que ara no venen al cas, fora de la lògica del moment, catalogades d’absurdes o immorals i que en alguns casos no van veure reconegudes en vida, cosa que si que ha passat després de la seva mort.
La lògica hegemònica, el sentit comú és canviant a l’espai i al temps. La cultura occidental segueix arrelada a aquell platonisme conservador i materialista que l’impedeix trencar amb el ser. O ets o no ets. Foucault ho va dir, un dia el segle XX serà considerat el segle de Deleuze. El moviment postestructuralista dona cabuda a tots els pensaments, la lògica del devenir no busca solucions definitives, un camí ja iniciat per Nietzsche i la seva amoralitat.
Jugar a l’absurd, a més, és divertit. I si la vida no té sentit, si l’existència és absurda, si som tan sols un incomptable cúmul de casualitats fisicoquímiques què millor que disfrutar d’aquesta. Gaudim-ne inventant-nos-la. Si no té sentit però no sabem fer les coses sense aquest, dotem-la conscientment del sentit de no tenir-ne. No en té d’acord, ja tenim alguna cosa. Ara, a viure! Per què la vivència pot arribar a ser una l’experiència molt gratificant i tan sols això ja és motiu suficient per seguir vivint, crec jo.