Guinarbronx, 5 de la mañana, noche intempestiva

Per a mi l’absurd és l’especulació. Actuar de forma absurda és provar coses noves, és jugar. Tot el que no està dit fins ara no existeix, i per tant no s’ha catalogat. Perquè aquí funcionem així, apareix una noció nova i se la cataloga, se l’etiqueta per tal de que tingui lloc en un marc teòric, en un camp semàntic o simplement dins una jerga o un slang.
Especular és crear. Jugar a l’absurd també és crear, és innovar, és buscar noves connexions. Moltes innovacions s’han titllat d’absurdes o immorals en el seu moment, però la història posa a cadascú en el seu lloc, i ja tenim tots els ciutadans del món centenars d’estris i d’aplicacions que tot just cinc, deu o vint anys hauríem catalogats d’innecessaris o absurds.
L’absurd no existeix, l’absurd és relatiu, és momentani, val pel mi i pel llavors però ja no val pel tu i l’ara. Trobem que la noció de sentit va lligada a la utilitat. Això no té sentit és una frase que sovint diem quan una situació se’ns fa estranya i no li veiem una raó de ser. La raó de ser es pot traduir pel fi, un objectiu. Tenim doncs, que quelcom sense un fi evident és catalogat d’absurd, inútil i merament especulatiu.
El llenguatge i les nocions culturals mateix, ens impedeix formular amb més sinònims aquest objectiu sense objectiu, aquesta especulació productiva (i fa mal utilitzar termes mercantils per qüestions transcendentals) sense que soni zen, hippie o snob.
Jo em pregunto, i si no és així, pensant en noves possibilitats pel gaudi del somniar i del joc a l’especulació, com hauria avançat les cultures, la civilització? La història és plena de casos en què alguns personatges (Sòcrates, Galileu, Darwin, Nietzsche, Van Gogh, etc.) van tenir idees trencadores per molts motius que ara no venen al cas, fora de la lògica del moment, catalogades d’absurdes o immorals i que en alguns casos no van veure reconegudes en vida, cosa que si que ha passat després de la seva mort.
La lògica hegemònica, el sentit comú és canviant a l’espai i al temps. La cultura occidental segueix arrelada a aquell platonisme conservador i materialista que l’impedeix trencar amb el ser. O ets o no ets. Foucault ho va dir, un dia el segle XX serà considerat el segle de Deleuze. El moviment postestructuralista dona cabuda a tots els pensaments, la lògica del devenir no busca solucions definitives, un camí ja iniciat per Nietzsche i la seva amoralitat.
Jugar a l’absurd, a més, és divertit. I si la vida no té sentit, si l’existència és absurda, si som tan sols un incomptable cúmul de casualitats fisicoquímiques què millor que disfrutar d’aquesta. Gaudim-ne inventant-nos-la. Si no té sentit però no sabem fer les coses sense aquest, dotem-la conscientment del sentit de no tenir-ne. No en té d’acord, ja tenim alguna cosa. Ara, a viure! Per què la vivència pot arribar a ser una l’experiència molt gratificant i tan sols això ja és motiu suficient per seguir vivint, crec jo.

A Rush Of Blood To The Head

For those who care about the international student movement, here you can see the results of the Global Week of Action, recently held around the world.

Pels incrèduls, aquí podem veure resultats del sistema assambleari i de la força d'internet dut a terme principalment per un jove alemany, que movent fils ha aconseguit això.

http://www.emancipating-education-for-all.org/content/actions-during-global-week-action-summary

I así, sin más, volvió

El matí s’aixeca de la mateixa manera que la nit anterior s’havia acomiadat, amb un tènue plugim. Com no vaig dormir a casa, no vaig poder recollir la roba estesa i així evitar que la intensa pluja d’ahir al vespre mullés els meus calçotets, samarretes i tovalloles que amb cert carinyo –per allò de que no ho faig tant sovint com un podria pensar– havia estès a la tarda. El sol es fa lloc a mesura que ens acostem al migdia. Aquest es transforma en un sol radiant al pic de les dues, cridant a les veïnes i als veïns a treure’s alguna peça de roba i sortir a la terrassa. Havent dinat, després dels plats i del cafetó, quan ningú ho hagués dit uns instants abans, comencen a aparèixer alguns petits però densos núvols, per el moment blancs, però que de seguida comencen a augmentar en nombre i a variar el seu color, passant per blaus, grisos, alguns de tant foscos que gairebé semblen negres. Som-hi, altre cop a recollir la roba estesa.

I és que es tracta d’anar a veure al profe i explicar-li què has fet aquesta setmana. No està malament no?

N'hi ha que s'apunten al carro de tot.
N'hi ha que no els importa la resta.
N'hi ha que són bones persones.
N'hi ha que fan la seva, i tambés són bones persones.
N'hi ha que no creuen en un món millor.
N'hi ha que escolten música, llegeixen una mica i amb això ja ho tenen tot fet.
N'hi ha que lluiten pel que creuen.
N'hi ha que es rendeixen al cap de poc. N'hi ha que aguanten més. Hi ha alguns fins i tot, que aguanten el que calgui. No es rendeixen.
La majoria però, ens rendim.

Human after all

No me n'he pogut estar. Veient que Nietzsche no li importa ni a sa mare (pobre Friederich, aquest és un video dels seus últims dies... és com macabra i fa bastant cangueli i a sobre és de 1899, però mola!)
A lo que anavem, Michel Gondry, realitzador francès de films (Olvídate de mi, La ciencia del sueño) i videoclips amb un munt de penya famosa com Björk, Kylie Minogue, Noir Desire, Chemical Brothers o Radiohead [qui havia vist al Thom fer aquestes tonteries, i a sobre amb Knives Out!] va fer també el famós video de Daft Punk, Around the world. Brutal. El vaig descobrir quan era petit i anava per Europa d'intercanvi amb els pares, que era l'únic moment en què sintonitzava amb l'MTV. Llavors em feia por, ara em sembla un video increible. Boníssim. Gondry sempre crea mons de conte, o de joguina, de cartró pedra, molt absurds. Aquest temazo, amb aquestes imatges crea un resultat d'una factura espectacular.

Ah, per si no es nota. Vull fiesta, vull fiesta, vull fiesta. Aviso a navegantes.

PD: Te lo dejaste Leo!

Nietzsche, te'n devem un grapat

En la Genealogia de la moral, Nietzsche examina els termes bàsics de la moral bo/dolent, bo/malvat. Bo significava, al començament, l'home de rang superior, el noble, el poderós, el senyor; en canvi, dolent significava l'home, baix, simple, vulgar. Però la casta sacerdotal, sobretot la jueva, que era l'antítesi de l'aristocràcia, a causa del ressentiment va incubar set de venjança i va provocar una transvaloració. Els nous valors seran bo i malvat, però amb la diferència que el malvat serà el que abans era el bo, és a dir, el poderós, el violent, el ple de vida. En canvi, el bo serà l'home baix, el simple, l'indigent.

És curiós, no?

Un clàssic

Sisi jaja, ni padre de familia ni hòsties, els Simpson un clàssic, crítica a pinyon i amb gràcia.

Mola, mola! De cop, molta participació al blog, tenint en compte els tristos inicis... gràcies a tots!
QUIERO MI BOCADILLO, QUIERO MI BOCADILLO, QUIERO MI BOCADILLO!

Com emocionar-se en un minut i mig

All is full of all

Taronja, tinta, gos, dimecres. I demà?

En aquest lloc, trobareu informació bastant objectiva i argumentada. Val la pena si us interessa.

Slumdog Millionaire

Slumdog Millionaire (algo així com El gos sarnós milionari). De Danny Boyle, 2008. Regne Unit

It’s good. No està mal. És entretinguda, té alguns moments molt divertits i m’atreviria a dir que mostra Mumbai tal com és. Està treballada, i l’argument dona molt joc. Un protagonista amb el qual empatitzes, alternant amb imatges de la desgraciada infancia que Jamal ha sofert. La imatge està molt cuidada i la banda sonora acopanya, tot i que per mi la cançó final està potser una mica fora de lloc, tenint en compte que és una producción britànica i no pas Bolliwood, ni els actors principals són ballarins.

Això sí, el missatge, el to holliwoodense no pot faltar: bons, dolents, noi - noia, dificultats, final feliç i tot el rollo del destí i de que estava escrit. Sensació ambigua perquè pretén mostrar una imatge realista de l’Índia però no deixes de sentir-te contrariat perquè segur que aquesta peli no la passarien al Verdi, precisament. Vull dir que derrotxa comercialitat fins al punt de preguntar-se què cony m'estan venent, saps...?

Potser per anar a fer un cine no però si per una tarda de pànxing.

Fenomen Spotify

Títol fàcil per atraure mirades però és que és serio. El programa (quasi) definitiu. SPOTIFY
Com l'iTunes, amb buscador de música (hi ha moltíssima música) però pots escoltar-la tota i completament gratis. No és per descarregar-te-la sinó per escoltar-la online. També té com una mena de radio que et fa llistes de sincronització on tu tries l'estil de música i li dius de quina època vols que sonin les cançons (hi ha des del rock del anys 50...) de forma infinita, fer-te les teves pròpies llistes, etc.
Tan sols haureu de suportar un anunci de telepizza cada mitja hora o així. No està mal no?
Per obtenir-lo us han de convidar i un cop us hagueu registrat, disposeu de 10 invitacions. A mi me'n queden 6, qui en vol una?

Detenido un hombre en El Prat con una pierna escayolada con cocaína

http://www.lavanguardia.es/sucesos/noticias/20090306/53653762775/detenido-un-hombre-en-el-prat-con-una-pierna-escayolada-con-cocaina.html

No comments

Pels peranians (i d'altres)

i tu? creus en l'absolutisme estètic? Com portes allò de no poder explicar el món? Què tal queda? Ho creus realment? Massa romàntic? I si no, per què creus en l'art? Creus que és tot o creus que és res? Si no és ni una cosa ni l'altra en què creus? En un terme mig? Creus en un terme mig? Dediques la teva vida a un terme mig?

Un homenatge

Volia retre homenatge a Radiohead, el que considero el millor conjunt musical que hi ha hagut, però (a veure qui m'ho discuteix) ja vinguts en hores baixes, si és que es diu així. Si no els coneixeu bé, és difícil que no ho conegueu i us agradi perquè si us ha d'agradar ja els coneixeríeu. Melancolia en estat pur. Val la pena, però compte no t'hi enganxis.
Exit Music For a Film sempre sempre serà un clàssic.

Jordan també tenia una mare que l'estimava

El trànsit a la vida adulta no és tan fàcil. Fer-lo sí, decidir-lo no. Tornar-se adult, en el sentit de responsable, seriós, políticament correcte (i no estic parlant de macropolítica) és senzillament deixar-se anar i la societat ja t'hi arrosseguerà. Decidir ser responsable pel que consideris oportú i desautomatitzar altres processos de responsabilitat és l'equilibri a cercar.
I a mesura que et fas gran, cada vegada pots confiar amb menys gent perquè l'adult és superficial, et dirà el que vols sentir. En canvi, al nen no li importarà ofendre't, però si és prou "madur" ho farà amb criteri i amb cautela i, si s'escau, et demanarà disculpes.
No oblidis el nen, la nena. No miris Ventdelplà, et modifica.

Per començar

Entendre la mort cuantitativament no és possible en el món en què vivim. Entendre-la qualitativament és necessari.