Bé

Ich bin dabei

Guys, this is incredible. S’hi ha alguna manera per descriure Berlin és… diferent. Visc a un lloc diferent del que havia viscut sempre, ho heu provat? Tan sols per això ja començo a adonar-me de moltes coses. I m’agrada.
No he escrit res fins ara perquè he estat mooolt estressat amb el tema de buscar una habitació, un pis, una gent amb la que compartir... aquí ve tothom ara, hi ha tants joves! M’havien agafat a un lloc –i fixa’t com un dic, això són casi com entrevistes de feina– però al final, m’he fet enrere, i crec que bé. A veure, a veure què sortirà... tinc altres frentes abiertos, ja ho anireu sabent.
Ahir vaig viure la primera nit de festa tu, brutal! Aquí tot és més gran, a lo macro, i la festa també... no us la perdeu si veniu algun cop! Aquí la gent està tan condicionada pel clima que casi que la vida es mou en funció d’això... Ahir a la nit fotia raquíssima però em diuen que això no era res comparat amb l’hivern que hem deixat enrere, que la ciutat entrava en stand-by durant dos mesos... En general està fent solet, ja veig que dieu que a Catalunya també, però aquí no em queixo! El rollo és molt en plan, pumba, toma ciutat, deixada de la mà de Déu... trenca una mica amb l’estereotip alemany... aqui hi ha coses molt cutres, però ja ho diuen que és com una illa dins un país, en molts sentits.
Realment és una ciutat per viure-la, no per veure-la, aquí ho deixo anar. I com aquest lloc n’hi ha molts d’altres que segur que estan allà, esperant-nos. Lo més guai és la gent clar, m’he trobat de tot ja... gent increïble, estic coneixent gent increïble... i absoluts amargats, hi ha molts amargats aquí...reprimits, frigidos, imbècils! En general estan força grillats, com diria el Joan, l’amic que he fet des de l’avió, que està com jo aquí, però fa Física. Molts estan sonats i d’aquests uns quants son bones persones... això és –valgui el tòpic– un frenesí, aquí el temps passa mooolt depressa. Tant, que ara es veu que han hagut d’ajustar la hora perquè s’estava desfassant amb la resta d’Europa. La gent va molt a la seva, mai ho havia vist tant però en general es respira felicitat, bueno almenys amb els que de moment m’estic movent.
Em sap greu no haver dit res abans, però només una mica, espero que m’entengueu... estic a una altra banda i Barcelona queda ara ja bastant enrere, i ja sé que fa res sí...
Bueno amics us envio una abraçada i... stay tuned!
Er grabié

Guinarbronx, 5 de la mañana, noche intempestiva

Per a mi l’absurd és l’especulació. Actuar de forma absurda és provar coses noves, és jugar. Tot el que no està dit fins ara no existeix, i per tant no s’ha catalogat. Perquè aquí funcionem així, apareix una noció nova i se la cataloga, se l’etiqueta per tal de que tingui lloc en un marc teòric, en un camp semàntic o simplement dins una jerga o un slang.
Especular és crear. Jugar a l’absurd també és crear, és innovar, és buscar noves connexions. Moltes innovacions s’han titllat d’absurdes o immorals en el seu moment, però la història posa a cadascú en el seu lloc, i ja tenim tots els ciutadans del món centenars d’estris i d’aplicacions que tot just cinc, deu o vint anys hauríem catalogats d’innecessaris o absurds.
L’absurd no existeix, l’absurd és relatiu, és momentani, val pel mi i pel llavors però ja no val pel tu i l’ara. Trobem que la noció de sentit va lligada a la utilitat. Això no té sentit és una frase que sovint diem quan una situació se’ns fa estranya i no li veiem una raó de ser. La raó de ser es pot traduir pel fi, un objectiu. Tenim doncs, que quelcom sense un fi evident és catalogat d’absurd, inútil i merament especulatiu.
El llenguatge i les nocions culturals mateix, ens impedeix formular amb més sinònims aquest objectiu sense objectiu, aquesta especulació productiva (i fa mal utilitzar termes mercantils per qüestions transcendentals) sense que soni zen, hippie o snob.
Jo em pregunto, i si no és així, pensant en noves possibilitats pel gaudi del somniar i del joc a l’especulació, com hauria avançat les cultures, la civilització? La història és plena de casos en què alguns personatges (Sòcrates, Galileu, Darwin, Nietzsche, Van Gogh, etc.) van tenir idees trencadores per molts motius que ara no venen al cas, fora de la lògica del moment, catalogades d’absurdes o immorals i que en alguns casos no van veure reconegudes en vida, cosa que si que ha passat després de la seva mort.
La lògica hegemònica, el sentit comú és canviant a l’espai i al temps. La cultura occidental segueix arrelada a aquell platonisme conservador i materialista que l’impedeix trencar amb el ser. O ets o no ets. Foucault ho va dir, un dia el segle XX serà considerat el segle de Deleuze. El moviment postestructuralista dona cabuda a tots els pensaments, la lògica del devenir no busca solucions definitives, un camí ja iniciat per Nietzsche i la seva amoralitat.
Jugar a l’absurd, a més, és divertit. I si la vida no té sentit, si l’existència és absurda, si som tan sols un incomptable cúmul de casualitats fisicoquímiques què millor que disfrutar d’aquesta. Gaudim-ne inventant-nos-la. Si no té sentit però no sabem fer les coses sense aquest, dotem-la conscientment del sentit de no tenir-ne. No en té d’acord, ja tenim alguna cosa. Ara, a viure! Per què la vivència pot arribar a ser una l’experiència molt gratificant i tan sols això ja és motiu suficient per seguir vivint, crec jo.

A Rush Of Blood To The Head

For those who care about the international student movement, here you can see the results of the Global Week of Action, recently held around the world.

Pels incrèduls, aquí podem veure resultats del sistema assambleari i de la força d'internet dut a terme principalment per un jove alemany, que movent fils ha aconseguit això.

http://www.emancipating-education-for-all.org/content/actions-during-global-week-action-summary

I así, sin más, volvió

El matí s’aixeca de la mateixa manera que la nit anterior s’havia acomiadat, amb un tènue plugim. Com no vaig dormir a casa, no vaig poder recollir la roba estesa i així evitar que la intensa pluja d’ahir al vespre mullés els meus calçotets, samarretes i tovalloles que amb cert carinyo –per allò de que no ho faig tant sovint com un podria pensar– havia estès a la tarda. El sol es fa lloc a mesura que ens acostem al migdia. Aquest es transforma en un sol radiant al pic de les dues, cridant a les veïnes i als veïns a treure’s alguna peça de roba i sortir a la terrassa. Havent dinat, després dels plats i del cafetó, quan ningú ho hagués dit uns instants abans, comencen a aparèixer alguns petits però densos núvols, per el moment blancs, però que de seguida comencen a augmentar en nombre i a variar el seu color, passant per blaus, grisos, alguns de tant foscos que gairebé semblen negres. Som-hi, altre cop a recollir la roba estesa.

I és que es tracta d’anar a veure al profe i explicar-li què has fet aquesta setmana. No està malament no?

N'hi ha que s'apunten al carro de tot.
N'hi ha que no els importa la resta.
N'hi ha que són bones persones.
N'hi ha que fan la seva, i tambés són bones persones.
N'hi ha que no creuen en un món millor.
N'hi ha que escolten música, llegeixen una mica i amb això ja ho tenen tot fet.
N'hi ha que lluiten pel que creuen.
N'hi ha que es rendeixen al cap de poc. N'hi ha que aguanten més. Hi ha alguns fins i tot, que aguanten el que calgui. No es rendeixen.
La majoria però, ens rendim.

Human after all

No me n'he pogut estar. Veient que Nietzsche no li importa ni a sa mare (pobre Friederich, aquest és un video dels seus últims dies... és com macabra i fa bastant cangueli i a sobre és de 1899, però mola!)
A lo que anavem, Michel Gondry, realitzador francès de films (Olvídate de mi, La ciencia del sueño) i videoclips amb un munt de penya famosa com Björk, Kylie Minogue, Noir Desire, Chemical Brothers o Radiohead [qui havia vist al Thom fer aquestes tonteries, i a sobre amb Knives Out!] va fer també el famós video de Daft Punk, Around the world. Brutal. El vaig descobrir quan era petit i anava per Europa d'intercanvi amb els pares, que era l'únic moment en què sintonitzava amb l'MTV. Llavors em feia por, ara em sembla un video increible. Boníssim. Gondry sempre crea mons de conte, o de joguina, de cartró pedra, molt absurds. Aquest temazo, amb aquestes imatges crea un resultat d'una factura espectacular.

Ah, per si no es nota. Vull fiesta, vull fiesta, vull fiesta. Aviso a navegantes.

PD: Te lo dejaste Leo!