Human after all

No me n'he pogut estar. Veient que Nietzsche no li importa ni a sa mare (pobre Friederich, aquest és un video dels seus últims dies... és com macabra i fa bastant cangueli i a sobre és de 1899, però mola!)
A lo que anavem, Michel Gondry, realitzador francès de films (Olvídate de mi, La ciencia del sueño) i videoclips amb un munt de penya famosa com Björk, Kylie Minogue, Noir Desire, Chemical Brothers o Radiohead [qui havia vist al Thom fer aquestes tonteries, i a sobre amb Knives Out!] va fer també el famós video de Daft Punk, Around the world. Brutal. El vaig descobrir quan era petit i anava per Europa d'intercanvi amb els pares, que era l'únic moment en què sintonitzava amb l'MTV. Llavors em feia por, ara em sembla un video increible. Boníssim. Gondry sempre crea mons de conte, o de joguina, de cartró pedra, molt absurds. Aquest temazo, amb aquestes imatges crea un resultat d'una factura espectacular.

Ah, per si no es nota. Vull fiesta, vull fiesta, vull fiesta. Aviso a navegantes.

PD: Te lo dejaste Leo!

Un clàssic

Sisi jaja, ni padre de familia ni hòsties, els Simpson un clàssic, crítica a pinyon i amb gràcia.

Mola, mola! De cop, molta participació al blog, tenint en compte els tristos inicis... gràcies a tots!
QUIERO MI BOCADILLO, QUIERO MI BOCADILLO, QUIERO MI BOCADILLO!

Com emocionar-se en un minut i mig

All is full of all

Slumdog Millionaire

Slumdog Millionaire (algo així com El gos sarnós milionari). De Danny Boyle, 2008. Regne Unit

It’s good. No està mal. És entretinguda, té alguns moments molt divertits i m’atreviria a dir que mostra Mumbai tal com és. Està treballada, i l’argument dona molt joc. Un protagonista amb el qual empatitzes, alternant amb imatges de la desgraciada infancia que Jamal ha sofert. La imatge està molt cuidada i la banda sonora acopanya, tot i que per mi la cançó final està potser una mica fora de lloc, tenint en compte que és una producción britànica i no pas Bolliwood, ni els actors principals són ballarins.

Això sí, el missatge, el to holliwoodense no pot faltar: bons, dolents, noi - noia, dificultats, final feliç i tot el rollo del destí i de que estava escrit. Sensació ambigua perquè pretén mostrar una imatge realista de l’Índia però no deixes de sentir-te contrariat perquè segur que aquesta peli no la passarien al Verdi, precisament. Vull dir que derrotxa comercialitat fins al punt de preguntar-se què cony m'estan venent, saps...?

Potser per anar a fer un cine no però si per una tarda de pànxing.

Pels peranians (i d'altres)

i tu? creus en l'absolutisme estètic? Com portes allò de no poder explicar el món? Què tal queda? Ho creus realment? Massa romàntic? I si no, per què creus en l'art? Creus que és tot o creus que és res? Si no és ni una cosa ni l'altra en què creus? En un terme mig? Creus en un terme mig? Dediques la teva vida a un terme mig?

Un homenatge

Volia retre homenatge a Radiohead, el que considero el millor conjunt musical que hi ha hagut, però (a veure qui m'ho discuteix) ja vinguts en hores baixes, si és que es diu així. Si no els coneixeu bé, és difícil que no ho conegueu i us agradi perquè si us ha d'agradar ja els coneixeríeu. Melancolia en estat pur. Val la pena, però compte no t'hi enganxis.
Exit Music For a Film sempre sempre serà un clàssic.